És habitual trobar Nico Roig en diferents produccions i col·laboracions amb artistes com Enric Montefusco, Maria Rodés, Marcel Bagés i David Soler, Refree, Rodrigo Cuevas, Marina Rossell o Maria Coma, o en escèniques, amb Agrupación Sr. Serrano, entre d’altres. També component bandes sonores com la del curt Suc de síndria, la cançó del qual és al disc Yo siempre sueño que sí, o per a exposicions com ara “Marte: El espejo Rojo” o “La máscara nunca miente”, celebrades al CCCB de Barcelona.
Però són els seus quatre discos en solitari i el cinquè per venir, del qual podrem escoltar molts avançaments, els que fan de Nico Roig un artista imprescindible al que cal prestar molta atenció. És un cantautor arriscat, que als seus concerts ens porta del plor al riure, de la subtilesa al ball, sempre impredictible i hipnòtic. Ironia i tendresa a parts iguals.
Va demostrar-ho amb cançons com “Autobús buit” o “La iaia” i ha continuat fent-ho disc rere disc fins al recent Yo siempre sueño que sí, produït conjuntament amb Marcel Bagés i David Soler Pina.
Fora de tota moda o tendència, amb moltíssima sensibilitat i una riquesa musical i literària molt poc habituals, l’autor ens ofereix històries, personatges i reflexions desgavellades d’aparença, però sorprenentment comuns.
Li agrada definir-se irònicament com a “cantautor de protesta psicològica”. Cançons com “Suc de síndria”, “I què” o fins i tot la seva ranxera “Soy esa tonta canción” en són un bon exemple.
“Les lletres de Nico Roig conviden a pensar que potser les temàtiques de la cançó d’autor no estan tan esgotades”.
Nando Cruz (El Periódico).
L’acompanyen:
Lucia Fumero: teclats i veu.
Clara Sorolla i Anna Jané: veus, sàmplers, clarinet, flauta, guitarres…
Cote Fournier: guitarres, electrònica.
