Ara fa disset anys naixia iCat, s’emetia el primer Polònia a TV3, encara faltaven dos i tres anys per als debuts dels Amics de les Arts i Manel, respectivament, moria Rocío Jurado i Joan Miquel Oliver publicava el seu primer disc en solitari, Surfistes en càmera lenta. A la majoria els podria semblar que era un petit divertiment per part del músic de Sóller, ja que en aquell moment el seu grup, Antònia Font, vivia un moment particularment dolç després dels èxits aconseguits amb Alegria (2002) o Taxi (2004). De fet, si uns anys abans de Surfistes Joan Miquel ja s’havia amagat sota el nom de Drogueria Esperança al poemari sonor Odissea trenta mil, per què no hauríem de pensar que, ara, simplement feia surf per jugar?
El que ha passat després –els anys i els discos– certifica a Surfistes en càmera lenta com l’inici d’una carrera personal sòlida, compaginada amb la militància a Antònia Font fins a la dissolució del grup, i que fins al 2020 suma cinc àlbums més, per no esmentar les seves aventures literàries en els àmbits de la narrativa o el teatre.
Si les cançons d’Oliver per a Antònia Font ja havien marcat un remarcable punt d’inflexió en la crònica de la música en català d’inicis de segle, ara l’autor sentia la necessitat d’afirmar-se en primera persona amb una col·lecció d’onze cançons on els píxels congelats que suggereix el títol del disc s’alternen amb imatges pertorbadores (“La mujer que mordió un piano”) i la malenconia més elegant (“Pallasso”).
